Microconverses amb la natura

divendres, 6 de juliol de 2012

20120706

"Es va aixecar un vent que quan passava pels arbres se sentia com un cant, després s’assemblava a un respir, era ben igual que un respir, el respir de milers d’ànimes que s’arremolinés entre els troncs que esperaven alineat a les conques i als fondals rere les muntanyes desgastades, tal com ho feien les tempestes de llamps i trons, i s’arrossegués sobre l’esquena, també igual que ho feien les tempestes, que gairebé costaven de sentir però que sí que es feien notar en la pressió atmosfèrica –una contracció, un aplanament de matís, com si al deu davant tot estigués comprimit, cosa que, de nou, no podies veure, no del tot, però en canvi sí que pràcticament en podies veure els resultats; l’aigua que s’aplanava i feia que la llum en sortís en angles canviants, l’herba que s’eriçava i passava del verd al platejat, les orenetes que voleiaven sobre la llacuna, que es veien totes empeses endavant i després tornaven a caure a les seves posicions inicials mentre les reajustaven a aquell canvi, com si el vent empenyés alguna força davant seu.

Paul HardingLlauners