“Sèiem, com sempre, l’un al costat de l’altra en un banc del parc
Inogashira, el seu banc preferit. Teníem l’estany just al davant. No feia gens
de vent. Les fulles eren on havien caigut, enganxades a la superfície de
l’aigua. Sentíem l’olor d’una foguera que cremava lluny. L’aire era ple de la
fragància de la fi de la tardor i fins i tot els sorolls llunyans se sentien
amb tota claredat."
Haruki Murakami – El meu amor Sputnik
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada