He vist la barca d’Heràclit d’Efes baixant pel
Fluvià. Pensatiu, trist, enfangat. Potser l’aigua havia arribat a la seva cova d’ermità
de les roques del Tit.
Un tou de núvols i el sol ponent fan una enorme i acolorida corona sobre el santuari del Mont. Ens aturem convertits en feligresos per una estona. Els nostres ulls són devots pelegrins -tan descreguts d'habitud. Una estona: el capvespre tampoc no dura tant.
El Manol, La Muga, el Fluvià, tots han esdevingut corrents impacients i saturats de marrons, i la mar, també sorollosa, també impacient, també s'ha saturat dels mateixos tints.
A mitja tarda es produeix un duel interessant. El sol rabiós a una banda, i la tramuntana furibunda a l'altra. Ni un núvol ni un ocell enlloc. Només el Montgrí com a àrbitre de l'enfrontament. Tot i que podria ser que el Montgrí fos un àrbitre de decisions críptiques, incomprensibles...